Els trobadors, lletra i música

Benvinguts sigueu tots, i especialment la promoció 2015-2016 de Literatura Universal de 2n de Batxillerat!

Reprenem les entrades d'aquest bloc, tant de temps abandonat. I ho fem amb una mostra de com sonava la poesia dels trobadors amb la música. Estudiem sempre que la poesia dels trobadors era per a ser cantada, però de ben segur que no l'heu sentit mai. Evidentment, parlem d'algunes de les composicions ("cançons", i en aquest cas emprant el mot en el seu sentit més estricte) més antigues de la música europea.

En concret, us proposo una de les composicions més cèlebres, "Can vei la lauseta mover", de Bernart de Ventadorn. A sota podeu seguir la lletra en occità antic.

                  I

Can vei la lauzeta mover

de joi sas alas contra·l rai,

que s'oblid'e·s laissa chazer

per la doussor c'al cor li vai,

ai! tan grans enveya m'en ve

de cui qu'eu veya jauzion,

meravilhas ai, car desse

lo cor de dezirer no·m fon.

                  II

Ai, las! tan cuidava saber

d'amor, e tan petit en sai!

car eu d'amar no·m posc tener

celeis don ja pro non aurai.

Tout m'a mo cor, e tout m'a me,

e se mezeis'e tot lo mon;

e can se·m tolc, no·m laisset re

mas dezirer e cor volon.

                  III

Anc non agui de me poder

ni no fui meus de l'or'en sai

que·m laisset en sos olhs vezer

en un miralh que mout me plai.

Miralhs, pus me mirei en te,

m'an mort li sospir de preon,

c'aissi·m perdei com perdet se

lo bels Narcisus en la fon.

                  IV

De las domnas me dezesper;

ja mais en lor no·m fiarai;

c'aíssi com las solh chaptener,

enaissi las deschaptenrai.

Pois ve c'una pro no m'en te

vas leis que·m destrui e·m cofon,

totas las dopt'e las mescre,

car be sai c'atretals se son.

                  V
D'aisso·s fa be femna parer
ma domna, per qu'e·lh o retrai,
car no vol so c'om deu voler,
e so c'om li deveda, fai.
Chazutz sui en mala merce,
et ai be faih co·l fols en pon;
e no sai per que m'esdeve,
mas car trop puyei contra mon.

                  VI
Merces es perduda, per ver
-et eu non o saubi anc mai-,
car cilh qui plus en degr'aver,
no·n a ges; et on la querrai?
A! can mal sembla, qui la ve,
qued aquest chaitiu deziron
que ja ses leis non aura be,
laisse morir, que no l'aon!

                  VII
Pus ab midons no·m pot valer
precs ni merces ni·l dreihz qu'eu ai,
ni a leis no ven a plazer
qu'eu l'am, ja mais no·lh o dirai.
Aissi·m part de leis e·m recre;
mort m'a, e per mort li respon,
e vau m'en, pus ilh no·m rete,
chaitius, en issilh, no sai on.

                  VIII
Tristans, ges no·n auretz de me,
qu'eu m'en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gic e·m recre,
e de joi e d'amor m'escon.

No tots els intèrprets la canten igual. Suposo (però això ens ho hauria de dir un expert en música antiga) que les partitures deuen ser diferents a les actuals, o ho permeten. Si tafanegeu per Youtube, en trobareu un fum de versions. Us poso aquesta, que és bastant diferent, més ràpida, que l'anterior.

Una versió manga de la Divina Comèdia

L'altre dia vam veure alguns exemples de com la Comèdia de Dante ha captivat artistes de la història de l'art, que s'han inspirat en aquesta obra per a les seues creacions. Però encara avui dia el text de Dante segueix motivant i interessant molts creadors que el traslladen a llenguatges actuals. Molts deveu conéixer el joc que s'inspira en l'Infern de la Divina Comèdia. Podeu donar-hi un cop d'ull aquí, però tingueu en compte quan vegeu les imatges del joc que s'allunya molt de l'original, però no deixa de ser curiós.
Recentment s'ha editat en castellà un còmic manga japonés que trasllada en imatges el viatge imaginari de Dante. Aquí teniu l'enllaç de la notícia, on hi podeu veure també una mostra d'algunes vinyetes.

I és que els clàssics no deixen d'interessar mai, de maneres molt diverses.

Complements a la Comèdia de Dante

Ara que ja estem immersos des de fa dies en la lectura de la (Divina) Comèdia de Dante, potser us pot resultar interessant de donar un cop d'ull a algunes de les entrades que ja vaig penjar l'any passat en el blog:

 

Un exemple de donna angelicata, un quadre que representa a la Beatriu de Dante; la veure si cliqueu aquí.

Un video amb il·lustracions de l'Infern de Dante, amb música de Mozart. Mireu-lo en aquest enllaç.

Un video en què Roberto Benigni recita en cant I de la Comèdia, per a deixar-se endur per la música de l'original italià. Aquí el teniu.

Quadres de diversos pintors que s'inspiren en l'escena d'amor entre Paolo i Francesca, que vam llegir ahir a classe. Mireu-los, si voleu, en aquesta entrada.

 

Bé, amb això teniu per a estar entretinguts aquests quatre dies sense les vostres estimades classes de literatura universal. I per a adonar-vos que la literatura no és només llegir, sinó, sobretot, sentir.

Una recomanació

Acabo de llegir una entrevista a Joan F. Mira, que acaba de traduir l'Odissea d'Homer al català. Es dóna la circumstància que és el mateix traductor de la versió que llegirem (la setmana que ve) de la Divina Comèdia. És una entrevista interessant tant pel que diu de l'Odissea com pels comentaris que fa com a traductor.

I, de pas, veieu Joan F. Mira en una foto.

La podeu llegir clicant ací.

D'Homer, Penèlope i cançons

Ara que gairebé hem acabat el tema d'Homer, podeu ampliar el que n'hem dit a classe amb el que vaig posar l'any passat en aquesta entrada. Hi trobareu enllaços a articles sobre Homer, i també hi podreu llegir els famosíssims primers versos de la Ilíada.

Avui mateix hem comentat que els personatges de l'Odissea han esdevingut arquetips de la condició humana, és a dir, que representen actituds humanes profundes amb els quals podem identificar moltes experiències. Així, la figura de Penèlope, amb la seua fidel espera, és una imatge de la fidelitat, de l'esperança sovint desesperada. I per això Joan Manuel Serrat va titular "Penèlope" la seua famosa cançó sobre una xica que espera per molt de temps el seu amant. Ací en teniu el vídeo, com us havia dit:

Per si us agrada més, he trobat una altra cançó d'un tal Diego Torres. Per al meu gust, és massa pastelosa i prefereixo la de Serrat, però vosaltres mateixos. El que m'interessa és la lletra, que és una història francament emotiva.

Benvinguda del curs 2011-2012

Hola a totes i a tots. Aquesta entrada només és perquè si entreu a tafanejar al bloc de l'assignatura, no us trobeu amb les entrades de l'any passat, i per a donar-vos la benvinguda al nou curs. Enguany llegirem bastant i comentarem encara més el que hem llegit. Espero que al final de curs pugueu dir que l'assignatura us ha enriquit personalment, encara que siga una mica.

El bloc serà el lloc per a fer moltes coses que o bé no tindrem temps de plantejar a classe, o bé que no s'adiuen prou amb l'entorn de l'aula. Aquí podrem compartir videos, imatges i textos relacionats amb els autors i les obres que estudiarem. També podrem plantejar dubtes i solucions que se'ns vagen apareixent pel camí.

Que tingueu molta sort en aquest curs que comença tan ple d'oportunitats!

Pràctica sobre Madame Bovary

Llegiu aquest fragment de Madame Bovary i responeu les qüestions proposades a continuació:

Emma retrobava l’ambient de les lectures de la seva jovenesa, se sentia en ple Walter Scott. Li semblava que li arribava a l’orella el so de les cornamuses escoceses passant pel mig de la boira i perdent-se entre els camps coberts de brucs. Com que el record de la novel·la facilitava la comprensió del llibret, seguí la intriga frase per frase mentre li venien inabastables pensaments que es dispersaven sota les ratxes de la música. [...] Aleshores, Lucie encetà la seva cavatina en sol major; es planyia de l’amor, desitjava tenir ales. Emma també s’hauria volgut escapar de la vida i volar en un braçat. Tot d’un cop aparegué Edgar Lagardy.[...]

Devia ésser un amor inestroncable el seu [el d’Edgar], pensava Emma, per a vessar-ne una abundor semblant d’efluvis davant la multitud. Aleshores, seduïda per la poesia del paper que l’envaïa, s’esvaïren totes les seves vel·leïtats de denigrament, i, arrossegada cap a l’home a causa de la il·lusió del personatge, tractà de fer-se una idea de la seva vida, d’aquella vida sorollosa, esplèndida i extraordinària que ella també hauria pogut dut si ho hagués volgut l’atzar. S’haurien conegut i s’haurien estimat! Haurien viatjat per tots els reialmes d’Europa, anant de capital en capital, compartint els seus cansaments i el seu orgull, recollint les flors que li llançaven, brodant-li ella mateixa els vestits; després, als vespres, asseguda al fons d’una llotja enreixada amb uns llistons daurats, hauria recollit, embadalida, les expressions d’aquella ànima que no hauria cantat realment sinó per ella. Ell, anant i venint per l’escenari tot representant el seu paper, l’hauria anada esguardant. Com? Fou com un ram de follia passant-li sobtosament pel cap: l’esguardava, era cert, l’esguardava! Tingué ganes d’arrencar a córrer als seus braços per tal de refugiar-se al seu pit puixant, com si fos l’encarnació mateix de l’amor, i de dir-li, d’exclamar: “Pren-me, emporta-te’m, anem-nos-en! Sóc teva; teus són tots els meus desigs i tots els meus pensaments!”.

Caigué el teló.

L’olor del gas es barrejava amb la dels alens; el vent dels ventalls feia l’atmosfera encara més asfixiant. Emma volgué sortir; la gentada emplenava els passadissos, i se’n tornà de nou a la seva butaca amb uns batecs de cor sufocadors. Charles, tement que no es desmaiés, corregué al taulell de begudes a cercar-li un vas d’orxata. [...]

Per fi, Charles arribà al costat de la seva muller i li digué tot esbufegant:

–Em pensava que m’hi quedaria! Hi ha una gentada!... una gentada!...

I afegí:

–No endevinaries mai qui he trobat a dalt? El senyor Léon!

–Léon?

–El mateix! Vindrà a presentar-te els seus respectes.

Gustave Flaubert, Madame Bovary

QÜESTIONS

1. Situa el fragment en el context argumental de la novel·la, i justifica’n la importància temàtica.

2. Explica en quin sentit el fragment proposat ens ofereix dades sobre el personatge d’Emma Bovary.

3. Identifica en el text alguns dels trets característics de l’escriptura flaubertiana, siga de tipus tècnic (narrador, punt de vista), estilístic o simbòlic.

Possibles sentits de La Metamorfosi

Una pregunta de la PAU va ser: “La metamorfosi ha estat entesa en sentits molt diversos. Explica’n algun”. Parlem d’algun d’aquests possibles sentits de l’obra.

1. El primer sentit que se li pot atribuir és l’autobiogràfic. La metamorfosi reflecteix la vida del seu autor, Franz Kafka, i esdevé una literaturització o fabulació de les seues relacions familiars. Ja hi hem fet referència en diverses ocasions. Els paral·lelismes els explica la introducció (p. XX-XXII), i els textos auxiliars de l’apartat 3 (p. 6-8) ho il·lustren molt bé.

2. Entrant en significats més simbòlics (cal que recordem que La metamorfosi és sobretot una novel·la simbòlica, com la majoria de les de Kafka), la novel·la pot referir-se, més enllà de l’anècdota de la vida de l’autor, a les relacions entre l’individu i la família. I, encara més, a la relació entre l’individu i la societat, on Gregor representa l’individu i la seua família és la societat, evidentment.

La vida de Gregor simbolitza així la solitud, l’aïllament i la incomunicació de l’home enfront els altres (recordeu el símbol de les portes, i com quan Gregor surt de l’habitació sempre rep rebuig).

De la seua banda, la societat o la col·lectivitat s’oposa a l’individu i l’esclafa: és el que representa la família, especialment el pare, però també l’apoderat (la feina), els llogaters, i la germana (a partir de la meitat de la novel·la). La societat o col·lectivitat és vista com un aparell autoritari que va contra l’individu, que queda anul·lat: el poder contra l’home. És un tema típic de Kafka que és més clar, encara, en El procés (recordeu que parla d’un home processat sense saber de quins càrrecs se l’acusa, ofegat per un burocràcia incomprensible). La introducció parla d’aquest tema individu/col·lectivitat (p. XIV-XV)

Fixem-nos com d’un argument arrelat en l’experiència personal de Kafka, la novel·la pot ser llegida en relació a la condició humana. És a dir, és una reflexió sobre l’home en general.

3. Planteja també una reflexió sobre la condició de l’escriptor: aquest home incomunicat i aïllat dels altres que hem vist al punt anterior, es refereix també a l’escriptor, que viu en solitud i rebutjat pels altres. És significatiu que això també era vist així per Kafka en la seua vida real: llegiu els textos 2.2, 2.3 i 2.4 de la part de textos auxiliars (p. 5). L’entorn més pròxim a Kafka no valorava gens la seua dedicació a la literatura, però per a ell era una activitat fonamental.

4. Anant cap a qüestions més generals, però relacionades amb les que portem dites, La metamorfosi pot parlar de la inadaptació social, de l’aïllament de l’individu que vol tenir una identitat pròpia però que és destruït per un entorn social i agressiu que no l’accepta. És la condemna social del rebel.

5. S’ha dit moltes vegades (nosaltres també ho hem dit) que La metamorfosi és una paràbola sobre la culpa humana. Davant un fet absurd (s’ha convertit en escarabat), Gregor sent una culpa irracional, sense cap fonament objectiu, que vol “pagar” d’una manera o una altra. Sent que fa patir els altres i accepta “l’expiació” per una culpa que, en realitat, no ha comés. Tot home se sent culpable d’existir, sembla voler dir Kafka. Aquesta és una idea molt característica de la novel·la del segle XX: la culpa i l’home com a víctima expiatòria.

(Llegiu sobre açò el text 2.1  de l’apartat de textos auxiliars, p. 4)

6. Aquesta lectura anterior està molt relacionada amb una interpretació religiosa de La metamorfosi. Fixeu-vos que la idea de culpa i d’expiació són molt pròpies de les religions judeocristianes (recordeu que Kafka era jueu, no el lliguem alegrement amb el cristianisme). En un altre àmbit, es podria interpretat que Gregor representa els homes i el pare la figura de Déu, repressora i autoritària.

7. Un altre tema de l’obra (que a mi em sembla secundari, francament) són els límits difusos entre la condició humana i l’animal. Què és allò que ens diferencia dels animals? Qui és més humà, Gregor que és un insecte, o el seu pare o la seua germana, teòricament éssers humans? Sobre això llegiu el text 5.1 (textos auxiliars, p. 11).

Bé, Déu n’hi do. Estaria bé que hi anésseu dient la vostra, sobretot si no ho enteneu, o si no hi esteu d’acord.

Us recomano, de tota manera, que feu les activitats que us proposa l’apartat d’Anàlisi literària del final del llibre, especialment les de les pàgs. 17-19. I  també les d’abans, pàgs. 12-16.

Pràctica sobre Hamlet

Com sabeu, teniu deures per Pasqua. El primer, llegir la Metamorfosi de Kafka. El segon, fer aquesta pràctica per anar recordant els llibres que heu de dominar per a selectivitat. En aquest cas, toca treure-li la pols a Hamlet i tornar a entrar en les vicissituds del príncep de Dinamarca perquè la nostra memòria es refresque.

Recordeu que m'heu d'enviar al correu electrònic un text responent a aquesta qüestió:

Situa aquest fragment en la línia argumental de Hamlet i justifica la importància temàtica del moment.

HAMLET
Sóc un canalla i un esclau servil.
No és mostruós que aquest comediant
en la ficció, en un somni de passió,
sotmeti l'esperit al seu imaginar
fins a obtenir pal·lidesa en el rostre
i llàgrimes als ulls, l'aspecte foll,
la veu trencada i totes les funcions del cos
adequant-se a les formes del seu imaginar.
I tot per res. Per Hècuba!
Què és Hècuba per a ell, o ell per Hècuba,
que el faci plorar així? Què no faria
si el punxessin l'estímul i el crit de la passió
que jo sento? [...]
                            Jo, en canvi,
un canalla indolent i peresós,
un trist somiador, apàtic de la meva causa,
no puc dir res, ni tan sols per un rei
a qui s'ha fet una abjecta injustícia,
tant a la seva vida com a les seves possessions.
Sóc un covard? [...]
Com puc ser tan estúpid? Això sí que està bé,
que jo, que sóc el fill d'un pare assassinat,
esperonat a la venjança pel cel i per l'infern,
m'hagi de desfogar parlant, com una puta,
i conformant-me maleint com una meuca,
com una prostituta. Sí, quin fàstic!
Vinga, cervell, he sentit dir que alguns culpables,
asseguts al teatre i per la força de l'escena,
han sentit un sacseig a dintre l'ànima
que els ha portat a confessar els seus pecats.
El crim, tot i que no té llengua,
parla a través d'un òrgan que és molt miraculós.
Faré que aquests actors interpretin l'escena
de la mort del meu pare al davant del meu oncle.
Li observaré l'esguard, el sondaré fins al dolor.
Si s'estremeix, ja sabré què fer.
L'esperit que vaig veure podria ser un dimoni,
perquè el dimoni bé pot assumir
una forma agradable; sí, potser,
per la meva flaquesa i melangia,
ell que és tan poderós amb aquestes natures,
em vol fer condemnar amb enganys.
Vull proves més concretes. Faré servir aquesta obra
per atrapar la consciència del rei.

Comentari de Baudelaire

En aquesta entrada adjunto unes possibles respostes a la pregunta de l'examen que vam fer sobre Baudelaire. Recordeu que el poema que comentàvem era "Himne a la Bellesa".

1. Exposa quin és el tema central d’aquest poema de Baudelaire.

El tema de la poesia “Himne a la Bellesa” és, com en el mateix títol exposa, la bellesa. És un dels poemes en què apareix formulada de manera més clara la concepció estètica de Baudelaire. Al llarg de tota la composició, la Bellesa és mostrada amb una sèrie d’antítesis, de contradiccions duals tan pròpies de l’autor: la bellesa ve alhora de l’abisme i del cel (v. 1), és demoníaca i divina (v. 2), uneix “aurora i crepuscle” (v. 5), sembra tant l’alegria com la desgràcia (v. 11). De fet, després d’haver exposat aquesta visió ambigua i contradictòria de la bellesa al llarg de les tres primeres estrofes, en la quarta i cinquena se’ns en mostra una imatge més decantada cap a la negativitat: la bellesa, que és atraient, és relacionada amb el crim, l’horror (v. 14-15) i té un component destructiu, com s’expressa amb la metàfora de l’insecte atret per la llum que alhora és destruït per ella (v. 17-18).

Les dues darreres estrofes, però, alhora que reprén les antítesis que apareixen al llarg del tot poema, mostra una altra actitud: a pesar del caràcter dual, entre el bé i el mal, de l’experiència estètica, aquesta és acceptada finalment pel poeta, perquè és capaç d’embellir el món i escapar al pas destructiu del temps (v. 26-28). És per tant una via d’accés a l’ideal, l’”Infinit que estimo i mai no he conegut” (v. 24): obre la porta a una experiència privilegiada per a l’home i per al poeta.

Per tant, el tema és la bellesa en tant que realitat contradictòria, positiva i negativa alhora, acceptada malgrat això pel que té d’aproximació a l’ideal.

2. Relaciona la concepció estètica del poema amb altres composicions de “Spleen i ideal”.

Ja hem explicat en la primera qüestió la concepció estètica que expressa el poema: una idea de la bellesa, de l’experiència estètica, basada en dualitats aparentment contradictòries. Una concepció estètica novedosa, perquè inclou la possibilitat del lleig, el crim i el vici com a experiències estètiques, com a realitats que inclouen bellesa, encara que siga torbadora.

Molts dels poemes de “Spleen i ideal” exemplifiquen aquesta mateixa idea. “La carronya”, per exemple, versió baudelairiana dels tòpics del “tempus fugit” i “sic transit gloria mundi”, converteix la visió repugnant d’una carronya en descomposició en tota una experiència estètica i una reflexió sobre l’essència ideal de la persona amada. El tema de l’amor i de la dona és tractat en diversos poemes de Baudelaire d’una manera relacionada: l’amor i la dona són atraients i alhora inquietants o destructors. Així, en “El vampir”, el símbol que li dóna títol parla d’un amor que esclavitza però també sedueix irremeiablement. De manera semblant succeeix en “El gat” o “El verí”. Són poemes que inauguren el motiu de la “femme fatale”, de la dona seductoria i fascinant que porta tant al gaudi i la felicitat com a la destrucció. També apareix a “L’ideal”.

3. Explica el gust per les dualitats en la poesia de Baudelaire en general i en particular en “Himne a la Bellesa”.

Les dualitats, expressades en innombrables antítesis, recorren tot el poema que estem comentant, com ja hem indicat. A les ja esmentades hi podem afegir Satanàs/Déu (v. 25), Àngel/Sirena (v. 25), cel/infern (v. 21). O la imatge colpidora del l’enamorat que “panteixa” com “un moribund” quan és amb l’amada, unió d’amor i mort, d’eros i tànatos.

Són exemples d’aquest poema que es poden retrobar, amb altres formulacions, en tot Les flors del mal (des del mateix títol, que uneix un element positiu, “flors”, amb un de negatiu, “el mal”). De fet, la dualitat essencial de la poesia de Baudelaire és entre el Bé i el Mal, entre l’ideal i l’spleen. El poeta veu l’existència humana com una tensió entre dues forces contradictòries que no s’exclouen, sinó que fins i tot es requereixen i complementen. L’home (i el poeta principalment) és capaç alhora de la màxima sublimitat, de l’apropament pur i total a l’ideal, com al poema “Elevació”; i, d’una altra banda, capaç de caure en el tedi, el fàstic de viure, del qual són exponents clars els quatre poemes que duen per títol “Spleen”. Com en cèlebre poema “L’albatros”, l’home pot moure’s en les altes esferes del cel i alhora en la coberta del vaixell, passar de dialogar amb Déu com en “Benedicció” a rebolcar-se en el vici i la depravació. Baudelaire arriba a expressar amb aquestes dualitats el caràcter fonamentalment dual i contradictori de la condició humana, capaç del misticisme i la perdició.