Pràctica sobre Hamlet

Com sabeu, teniu deures per Pasqua. El primer, llegir la Metamorfosi de Kafka. El segon, fer aquesta pràctica per anar recordant els llibres que heu de dominar per a selectivitat. En aquest cas, toca treure-li la pols a Hamlet i tornar a entrar en les vicissituds del príncep de Dinamarca perquè la nostra memòria es refresque.

Recordeu que m'heu d'enviar al correu electrònic un text responent a aquesta qüestió:

Situa aquest fragment en la línia argumental de Hamlet i justifica la importància temàtica del moment.

HAMLET
Sóc un canalla i un esclau servil.
No és mostruós que aquest comediant
en la ficció, en un somni de passió,
sotmeti l'esperit al seu imaginar
fins a obtenir pal·lidesa en el rostre
i llàgrimes als ulls, l'aspecte foll,
la veu trencada i totes les funcions del cos
adequant-se a les formes del seu imaginar.
I tot per res. Per Hècuba!
Què és Hècuba per a ell, o ell per Hècuba,
que el faci plorar així? Què no faria
si el punxessin l'estímul i el crit de la passió
que jo sento? [...]
                            Jo, en canvi,
un canalla indolent i peresós,
un trist somiador, apàtic de la meva causa,
no puc dir res, ni tan sols per un rei
a qui s'ha fet una abjecta injustícia,
tant a la seva vida com a les seves possessions.
Sóc un covard? [...]
Com puc ser tan estúpid? Això sí que està bé,
que jo, que sóc el fill d'un pare assassinat,
esperonat a la venjança pel cel i per l'infern,
m'hagi de desfogar parlant, com una puta,
i conformant-me maleint com una meuca,
com una prostituta. Sí, quin fàstic!
Vinga, cervell, he sentit dir que alguns culpables,
asseguts al teatre i per la força de l'escena,
han sentit un sacseig a dintre l'ànima
que els ha portat a confessar els seus pecats.
El crim, tot i que no té llengua,
parla a través d'un òrgan que és molt miraculós.
Faré que aquests actors interpretin l'escena
de la mort del meu pare al davant del meu oncle.
Li observaré l'esguard, el sondaré fins al dolor.
Si s'estremeix, ja sabré què fer.
L'esperit que vaig veure podria ser un dimoni,
perquè el dimoni bé pot assumir
una forma agradable; sí, potser,
per la meva flaquesa i melangia,
ell que és tan poderós amb aquestes natures,
em vol fer condemnar amb enganys.
Vull proves més concretes. Faré servir aquesta obra
per atrapar la consciència del rei.

Comentari de Baudelaire

En aquesta entrada adjunto unes possibles respostes a la pregunta de l'examen que vam fer sobre Baudelaire. Recordeu que el poema que comentàvem era "Himne a la Bellesa".

1. Exposa quin és el tema central d’aquest poema de Baudelaire.

El tema de la poesia “Himne a la Bellesa” és, com en el mateix títol exposa, la bellesa. És un dels poemes en què apareix formulada de manera més clara la concepció estètica de Baudelaire. Al llarg de tota la composició, la Bellesa és mostrada amb una sèrie d’antítesis, de contradiccions duals tan pròpies de l’autor: la bellesa ve alhora de l’abisme i del cel (v. 1), és demoníaca i divina (v. 2), uneix “aurora i crepuscle” (v. 5), sembra tant l’alegria com la desgràcia (v. 11). De fet, després d’haver exposat aquesta visió ambigua i contradictòria de la bellesa al llarg de les tres primeres estrofes, en la quarta i cinquena se’ns en mostra una imatge més decantada cap a la negativitat: la bellesa, que és atraient, és relacionada amb el crim, l’horror (v. 14-15) i té un component destructiu, com s’expressa amb la metàfora de l’insecte atret per la llum que alhora és destruït per ella (v. 17-18).

Les dues darreres estrofes, però, alhora que reprén les antítesis que apareixen al llarg del tot poema, mostra una altra actitud: a pesar del caràcter dual, entre el bé i el mal, de l’experiència estètica, aquesta és acceptada finalment pel poeta, perquè és capaç d’embellir el món i escapar al pas destructiu del temps (v. 26-28). És per tant una via d’accés a l’ideal, l’”Infinit que estimo i mai no he conegut” (v. 24): obre la porta a una experiència privilegiada per a l’home i per al poeta.

Per tant, el tema és la bellesa en tant que realitat contradictòria, positiva i negativa alhora, acceptada malgrat això pel que té d’aproximació a l’ideal.

2. Relaciona la concepció estètica del poema amb altres composicions de “Spleen i ideal”.

Ja hem explicat en la primera qüestió la concepció estètica que expressa el poema: una idea de la bellesa, de l’experiència estètica, basada en dualitats aparentment contradictòries. Una concepció estètica novedosa, perquè inclou la possibilitat del lleig, el crim i el vici com a experiències estètiques, com a realitats que inclouen bellesa, encara que siga torbadora.

Molts dels poemes de “Spleen i ideal” exemplifiquen aquesta mateixa idea. “La carronya”, per exemple, versió baudelairiana dels tòpics del “tempus fugit” i “sic transit gloria mundi”, converteix la visió repugnant d’una carronya en descomposició en tota una experiència estètica i una reflexió sobre l’essència ideal de la persona amada. El tema de l’amor i de la dona és tractat en diversos poemes de Baudelaire d’una manera relacionada: l’amor i la dona són atraients i alhora inquietants o destructors. Així, en “El vampir”, el símbol que li dóna títol parla d’un amor que esclavitza però també sedueix irremeiablement. De manera semblant succeeix en “El gat” o “El verí”. Són poemes que inauguren el motiu de la “femme fatale”, de la dona seductoria i fascinant que porta tant al gaudi i la felicitat com a la destrucció. També apareix a “L’ideal”.

3. Explica el gust per les dualitats en la poesia de Baudelaire en general i en particular en “Himne a la Bellesa”.

Les dualitats, expressades en innombrables antítesis, recorren tot el poema que estem comentant, com ja hem indicat. A les ja esmentades hi podem afegir Satanàs/Déu (v. 25), Àngel/Sirena (v. 25), cel/infern (v. 21). O la imatge colpidora del l’enamorat que “panteixa” com “un moribund” quan és amb l’amada, unió d’amor i mort, d’eros i tànatos.

Són exemples d’aquest poema que es poden retrobar, amb altres formulacions, en tot Les flors del mal (des del mateix títol, que uneix un element positiu, “flors”, amb un de negatiu, “el mal”). De fet, la dualitat essencial de la poesia de Baudelaire és entre el Bé i el Mal, entre l’ideal i l’spleen. El poeta veu l’existència humana com una tensió entre dues forces contradictòries que no s’exclouen, sinó que fins i tot es requereixen i complementen. L’home (i el poeta principalment) és capaç alhora de la màxima sublimitat, de l’apropament pur i total a l’ideal, com al poema “Elevació”; i, d’una altra banda, capaç de caure en el tedi, el fàstic de viure, del qual són exponents clars els quatre poemes que duen per títol “Spleen”. Com en cèlebre poema “L’albatros”, l’home pot moure’s en les altes esferes del cel i alhora en la coberta del vaixell, passar de dialogar amb Déu com en “Benedicció” a rebolcar-se en el vici i la depravació. Baudelaire arriba a expressar amb aquestes dualitats el caràcter fonamentalment dual i contradictori de la condició humana, capaç del misticisme i la perdició.