Una versió manga de la Divina Comèdia

L'altre dia vam veure alguns exemples de com la Comèdia de Dante ha captivat artistes de la història de l'art, que s'han inspirat en aquesta obra per a les seues creacions. Però encara avui dia el text de Dante segueix motivant i interessant molts creadors que el traslladen a llenguatges actuals. Molts deveu conéixer el joc que s'inspira en l'Infern de la Divina Comèdia. Podeu donar-hi un cop d'ull aquí, però tingueu en compte quan vegeu les imatges del joc que s'allunya molt de l'original, però no deixa de ser curiós.
Recentment s'ha editat en castellà un còmic manga japonés que trasllada en imatges el viatge imaginari de Dante. Aquí teniu l'enllaç de la notícia, on hi podeu veure també una mostra d'algunes vinyetes.

I és que els clàssics no deixen d'interessar mai, de maneres molt diverses.

Complements a la Comèdia de Dante

Ara que ja estem immersos des de fa dies en la lectura de la (Divina) Comèdia de Dante, potser us pot resultar interessant de donar un cop d'ull a algunes de les entrades que ja vaig penjar l'any passat en el blog:

 

Un exemple de donna angelicata, un quadre que representa a la Beatriu de Dante; la veure si cliqueu aquí.

Un video amb il·lustracions de l'Infern de Dante, amb música de Mozart. Mireu-lo en aquest enllaç.

Un video en què Roberto Benigni recita en cant I de la Comèdia, per a deixar-se endur per la música de l'original italià. Aquí el teniu.

Quadres de diversos pintors que s'inspiren en l'escena d'amor entre Paolo i Francesca, que vam llegir ahir a classe. Mireu-los, si voleu, en aquesta entrada.

 

Bé, amb això teniu per a estar entretinguts aquests quatre dies sense les vostres estimades classes de literatura universal. I per a adonar-vos que la literatura no és només llegir, sinó, sobretot, sentir.

Una recomanació

Acabo de llegir una entrevista a Joan F. Mira, que acaba de traduir l'Odissea d'Homer al català. Es dóna la circumstància que és el mateix traductor de la versió que llegirem (la setmana que ve) de la Divina Comèdia. És una entrevista interessant tant pel que diu de l'Odissea com pels comentaris que fa com a traductor.

I, de pas, veieu Joan F. Mira en una foto.

La podeu llegir clicant ací.

D'Homer, Penèlope i cançons

Ara que gairebé hem acabat el tema d'Homer, podeu ampliar el que n'hem dit a classe amb el que vaig posar l'any passat en aquesta entrada. Hi trobareu enllaços a articles sobre Homer, i també hi podreu llegir els famosíssims primers versos de la Ilíada.

Avui mateix hem comentat que els personatges de l'Odissea han esdevingut arquetips de la condició humana, és a dir, que representen actituds humanes profundes amb els quals podem identificar moltes experiències. Així, la figura de Penèlope, amb la seua fidel espera, és una imatge de la fidelitat, de l'esperança sovint desesperada. I per això Joan Manuel Serrat va titular "Penèlope" la seua famosa cançó sobre una xica que espera per molt de temps el seu amant. Ací en teniu el vídeo, com us havia dit:

Per si us agrada més, he trobat una altra cançó d'un tal Diego Torres. Per al meu gust, és massa pastelosa i prefereixo la de Serrat, però vosaltres mateixos. El que m'interessa és la lletra, que és una història francament emotiva.

Benvinguda del curs 2011-2012

Hola a totes i a tots. Aquesta entrada només és perquè si entreu a tafanejar al bloc de l'assignatura, no us trobeu amb les entrades de l'any passat, i per a donar-vos la benvinguda al nou curs. Enguany llegirem bastant i comentarem encara més el que hem llegit. Espero que al final de curs pugueu dir que l'assignatura us ha enriquit personalment, encara que siga una mica.

El bloc serà el lloc per a fer moltes coses que o bé no tindrem temps de plantejar a classe, o bé que no s'adiuen prou amb l'entorn de l'aula. Aquí podrem compartir videos, imatges i textos relacionats amb els autors i les obres que estudiarem. També podrem plantejar dubtes i solucions que se'ns vagen apareixent pel camí.

Que tingueu molta sort en aquest curs que comença tan ple d'oportunitats!

Pràctica sobre Madame Bovary

Llegiu aquest fragment de Madame Bovary i responeu les qüestions proposades a continuació:

Emma retrobava l’ambient de les lectures de la seva jovenesa, se sentia en ple Walter Scott. Li semblava que li arribava a l’orella el so de les cornamuses escoceses passant pel mig de la boira i perdent-se entre els camps coberts de brucs. Com que el record de la novel·la facilitava la comprensió del llibret, seguí la intriga frase per frase mentre li venien inabastables pensaments que es dispersaven sota les ratxes de la música. [...] Aleshores, Lucie encetà la seva cavatina en sol major; es planyia de l’amor, desitjava tenir ales. Emma també s’hauria volgut escapar de la vida i volar en un braçat. Tot d’un cop aparegué Edgar Lagardy.[...]

Devia ésser un amor inestroncable el seu [el d’Edgar], pensava Emma, per a vessar-ne una abundor semblant d’efluvis davant la multitud. Aleshores, seduïda per la poesia del paper que l’envaïa, s’esvaïren totes les seves vel·leïtats de denigrament, i, arrossegada cap a l’home a causa de la il·lusió del personatge, tractà de fer-se una idea de la seva vida, d’aquella vida sorollosa, esplèndida i extraordinària que ella també hauria pogut dut si ho hagués volgut l’atzar. S’haurien conegut i s’haurien estimat! Haurien viatjat per tots els reialmes d’Europa, anant de capital en capital, compartint els seus cansaments i el seu orgull, recollint les flors que li llançaven, brodant-li ella mateixa els vestits; després, als vespres, asseguda al fons d’una llotja enreixada amb uns llistons daurats, hauria recollit, embadalida, les expressions d’aquella ànima que no hauria cantat realment sinó per ella. Ell, anant i venint per l’escenari tot representant el seu paper, l’hauria anada esguardant. Com? Fou com un ram de follia passant-li sobtosament pel cap: l’esguardava, era cert, l’esguardava! Tingué ganes d’arrencar a córrer als seus braços per tal de refugiar-se al seu pit puixant, com si fos l’encarnació mateix de l’amor, i de dir-li, d’exclamar: “Pren-me, emporta-te’m, anem-nos-en! Sóc teva; teus són tots els meus desigs i tots els meus pensaments!”.

Caigué el teló.

L’olor del gas es barrejava amb la dels alens; el vent dels ventalls feia l’atmosfera encara més asfixiant. Emma volgué sortir; la gentada emplenava els passadissos, i se’n tornà de nou a la seva butaca amb uns batecs de cor sufocadors. Charles, tement que no es desmaiés, corregué al taulell de begudes a cercar-li un vas d’orxata. [...]

Per fi, Charles arribà al costat de la seva muller i li digué tot esbufegant:

–Em pensava que m’hi quedaria! Hi ha una gentada!... una gentada!...

I afegí:

–No endevinaries mai qui he trobat a dalt? El senyor Léon!

–Léon?

–El mateix! Vindrà a presentar-te els seus respectes.

Gustave Flaubert, Madame Bovary

QÜESTIONS

1. Situa el fragment en el context argumental de la novel·la, i justifica’n la importància temàtica.

2. Explica en quin sentit el fragment proposat ens ofereix dades sobre el personatge d’Emma Bovary.

3. Identifica en el text alguns dels trets característics de l’escriptura flaubertiana, siga de tipus tècnic (narrador, punt de vista), estilístic o simbòlic.

Possibles sentits de La Metamorfosi

Una pregunta de la PAU va ser: “La metamorfosi ha estat entesa en sentits molt diversos. Explica’n algun”. Parlem d’algun d’aquests possibles sentits de l’obra.

1. El primer sentit que se li pot atribuir és l’autobiogràfic. La metamorfosi reflecteix la vida del seu autor, Franz Kafka, i esdevé una literaturització o fabulació de les seues relacions familiars. Ja hi hem fet referència en diverses ocasions. Els paral·lelismes els explica la introducció (p. XX-XXII), i els textos auxiliars de l’apartat 3 (p. 6-8) ho il·lustren molt bé.

2. Entrant en significats més simbòlics (cal que recordem que La metamorfosi és sobretot una novel·la simbòlica, com la majoria de les de Kafka), la novel·la pot referir-se, més enllà de l’anècdota de la vida de l’autor, a les relacions entre l’individu i la família. I, encara més, a la relació entre l’individu i la societat, on Gregor representa l’individu i la seua família és la societat, evidentment.

La vida de Gregor simbolitza així la solitud, l’aïllament i la incomunicació de l’home enfront els altres (recordeu el símbol de les portes, i com quan Gregor surt de l’habitació sempre rep rebuig).

De la seua banda, la societat o la col·lectivitat s’oposa a l’individu i l’esclafa: és el que representa la família, especialment el pare, però també l’apoderat (la feina), els llogaters, i la germana (a partir de la meitat de la novel·la). La societat o col·lectivitat és vista com un aparell autoritari que va contra l’individu, que queda anul·lat: el poder contra l’home. És un tema típic de Kafka que és més clar, encara, en El procés (recordeu que parla d’un home processat sense saber de quins càrrecs se l’acusa, ofegat per un burocràcia incomprensible). La introducció parla d’aquest tema individu/col·lectivitat (p. XIV-XV)

Fixem-nos com d’un argument arrelat en l’experiència personal de Kafka, la novel·la pot ser llegida en relació a la condició humana. És a dir, és una reflexió sobre l’home en general.

3. Planteja també una reflexió sobre la condició de l’escriptor: aquest home incomunicat i aïllat dels altres que hem vist al punt anterior, es refereix també a l’escriptor, que viu en solitud i rebutjat pels altres. És significatiu que això també era vist així per Kafka en la seua vida real: llegiu els textos 2.2, 2.3 i 2.4 de la part de textos auxiliars (p. 5). L’entorn més pròxim a Kafka no valorava gens la seua dedicació a la literatura, però per a ell era una activitat fonamental.

4. Anant cap a qüestions més generals, però relacionades amb les que portem dites, La metamorfosi pot parlar de la inadaptació social, de l’aïllament de l’individu que vol tenir una identitat pròpia però que és destruït per un entorn social i agressiu que no l’accepta. És la condemna social del rebel.

5. S’ha dit moltes vegades (nosaltres també ho hem dit) que La metamorfosi és una paràbola sobre la culpa humana. Davant un fet absurd (s’ha convertit en escarabat), Gregor sent una culpa irracional, sense cap fonament objectiu, que vol “pagar” d’una manera o una altra. Sent que fa patir els altres i accepta “l’expiació” per una culpa que, en realitat, no ha comés. Tot home se sent culpable d’existir, sembla voler dir Kafka. Aquesta és una idea molt característica de la novel·la del segle XX: la culpa i l’home com a víctima expiatòria.

(Llegiu sobre açò el text 2.1  de l’apartat de textos auxiliars, p. 4)

6. Aquesta lectura anterior està molt relacionada amb una interpretació religiosa de La metamorfosi. Fixeu-vos que la idea de culpa i d’expiació són molt pròpies de les religions judeocristianes (recordeu que Kafka era jueu, no el lliguem alegrement amb el cristianisme). En un altre àmbit, es podria interpretat que Gregor representa els homes i el pare la figura de Déu, repressora i autoritària.

7. Un altre tema de l’obra (que a mi em sembla secundari, francament) són els límits difusos entre la condició humana i l’animal. Què és allò que ens diferencia dels animals? Qui és més humà, Gregor que és un insecte, o el seu pare o la seua germana, teòricament éssers humans? Sobre això llegiu el text 5.1 (textos auxiliars, p. 11).

Bé, Déu n’hi do. Estaria bé que hi anésseu dient la vostra, sobretot si no ho enteneu, o si no hi esteu d’acord.

Us recomano, de tota manera, que feu les activitats que us proposa l’apartat d’Anàlisi literària del final del llibre, especialment les de les pàgs. 17-19. I  també les d’abans, pàgs. 12-16.

Pràctica sobre Hamlet

Com sabeu, teniu deures per Pasqua. El primer, llegir la Metamorfosi de Kafka. El segon, fer aquesta pràctica per anar recordant els llibres que heu de dominar per a selectivitat. En aquest cas, toca treure-li la pols a Hamlet i tornar a entrar en les vicissituds del príncep de Dinamarca perquè la nostra memòria es refresque.

Recordeu que m'heu d'enviar al correu electrònic un text responent a aquesta qüestió:

Situa aquest fragment en la línia argumental de Hamlet i justifica la importància temàtica del moment.

HAMLET
Sóc un canalla i un esclau servil.
No és mostruós que aquest comediant
en la ficció, en un somni de passió,
sotmeti l'esperit al seu imaginar
fins a obtenir pal·lidesa en el rostre
i llàgrimes als ulls, l'aspecte foll,
la veu trencada i totes les funcions del cos
adequant-se a les formes del seu imaginar.
I tot per res. Per Hècuba!
Què és Hècuba per a ell, o ell per Hècuba,
que el faci plorar així? Què no faria
si el punxessin l'estímul i el crit de la passió
que jo sento? [...]
                            Jo, en canvi,
un canalla indolent i peresós,
un trist somiador, apàtic de la meva causa,
no puc dir res, ni tan sols per un rei
a qui s'ha fet una abjecta injustícia,
tant a la seva vida com a les seves possessions.
Sóc un covard? [...]
Com puc ser tan estúpid? Això sí que està bé,
que jo, que sóc el fill d'un pare assassinat,
esperonat a la venjança pel cel i per l'infern,
m'hagi de desfogar parlant, com una puta,
i conformant-me maleint com una meuca,
com una prostituta. Sí, quin fàstic!
Vinga, cervell, he sentit dir que alguns culpables,
asseguts al teatre i per la força de l'escena,
han sentit un sacseig a dintre l'ànima
que els ha portat a confessar els seus pecats.
El crim, tot i que no té llengua,
parla a través d'un òrgan que és molt miraculós.
Faré que aquests actors interpretin l'escena
de la mort del meu pare al davant del meu oncle.
Li observaré l'esguard, el sondaré fins al dolor.
Si s'estremeix, ja sabré què fer.
L'esperit que vaig veure podria ser un dimoni,
perquè el dimoni bé pot assumir
una forma agradable; sí, potser,
per la meva flaquesa i melangia,
ell que és tan poderós amb aquestes natures,
em vol fer condemnar amb enganys.
Vull proves més concretes. Faré servir aquesta obra
per atrapar la consciència del rei.

Comentari de Baudelaire

En aquesta entrada adjunto unes possibles respostes a la pregunta de l'examen que vam fer sobre Baudelaire. Recordeu que el poema que comentàvem era "Himne a la Bellesa".

1. Exposa quin és el tema central d’aquest poema de Baudelaire.

El tema de la poesia “Himne a la Bellesa” és, com en el mateix títol exposa, la bellesa. És un dels poemes en què apareix formulada de manera més clara la concepció estètica de Baudelaire. Al llarg de tota la composició, la Bellesa és mostrada amb una sèrie d’antítesis, de contradiccions duals tan pròpies de l’autor: la bellesa ve alhora de l’abisme i del cel (v. 1), és demoníaca i divina (v. 2), uneix “aurora i crepuscle” (v. 5), sembra tant l’alegria com la desgràcia (v. 11). De fet, després d’haver exposat aquesta visió ambigua i contradictòria de la bellesa al llarg de les tres primeres estrofes, en la quarta i cinquena se’ns en mostra una imatge més decantada cap a la negativitat: la bellesa, que és atraient, és relacionada amb el crim, l’horror (v. 14-15) i té un component destructiu, com s’expressa amb la metàfora de l’insecte atret per la llum que alhora és destruït per ella (v. 17-18).

Les dues darreres estrofes, però, alhora que reprén les antítesis que apareixen al llarg del tot poema, mostra una altra actitud: a pesar del caràcter dual, entre el bé i el mal, de l’experiència estètica, aquesta és acceptada finalment pel poeta, perquè és capaç d’embellir el món i escapar al pas destructiu del temps (v. 26-28). És per tant una via d’accés a l’ideal, l’”Infinit que estimo i mai no he conegut” (v. 24): obre la porta a una experiència privilegiada per a l’home i per al poeta.

Per tant, el tema és la bellesa en tant que realitat contradictòria, positiva i negativa alhora, acceptada malgrat això pel que té d’aproximació a l’ideal.

2. Relaciona la concepció estètica del poema amb altres composicions de “Spleen i ideal”.

Ja hem explicat en la primera qüestió la concepció estètica que expressa el poema: una idea de la bellesa, de l’experiència estètica, basada en dualitats aparentment contradictòries. Una concepció estètica novedosa, perquè inclou la possibilitat del lleig, el crim i el vici com a experiències estètiques, com a realitats que inclouen bellesa, encara que siga torbadora.

Molts dels poemes de “Spleen i ideal” exemplifiquen aquesta mateixa idea. “La carronya”, per exemple, versió baudelairiana dels tòpics del “tempus fugit” i “sic transit gloria mundi”, converteix la visió repugnant d’una carronya en descomposició en tota una experiència estètica i una reflexió sobre l’essència ideal de la persona amada. El tema de l’amor i de la dona és tractat en diversos poemes de Baudelaire d’una manera relacionada: l’amor i la dona són atraients i alhora inquietants o destructors. Així, en “El vampir”, el símbol que li dóna títol parla d’un amor que esclavitza però també sedueix irremeiablement. De manera semblant succeeix en “El gat” o “El verí”. Són poemes que inauguren el motiu de la “femme fatale”, de la dona seductoria i fascinant que porta tant al gaudi i la felicitat com a la destrucció. També apareix a “L’ideal”.

3. Explica el gust per les dualitats en la poesia de Baudelaire en general i en particular en “Himne a la Bellesa”.

Les dualitats, expressades en innombrables antítesis, recorren tot el poema que estem comentant, com ja hem indicat. A les ja esmentades hi podem afegir Satanàs/Déu (v. 25), Àngel/Sirena (v. 25), cel/infern (v. 21). O la imatge colpidora del l’enamorat que “panteixa” com “un moribund” quan és amb l’amada, unió d’amor i mort, d’eros i tànatos.

Són exemples d’aquest poema que es poden retrobar, amb altres formulacions, en tot Les flors del mal (des del mateix títol, que uneix un element positiu, “flors”, amb un de negatiu, “el mal”). De fet, la dualitat essencial de la poesia de Baudelaire és entre el Bé i el Mal, entre l’ideal i l’spleen. El poeta veu l’existència humana com una tensió entre dues forces contradictòries que no s’exclouen, sinó que fins i tot es requereixen i complementen. L’home (i el poeta principalment) és capaç alhora de la màxima sublimitat, de l’apropament pur i total a l’ideal, com al poema “Elevació”; i, d’una altra banda, capaç de caure en el tedi, el fàstic de viure, del qual són exponents clars els quatre poemes que duen per títol “Spleen”. Com en cèlebre poema “L’albatros”, l’home pot moure’s en les altes esferes del cel i alhora en la coberta del vaixell, passar de dialogar amb Déu com en “Benedicció” a rebolcar-se en el vici i la depravació. Baudelaire arriba a expressar amb aquestes dualitats el caràcter fonamentalment dual i contradictori de la condició humana, capaç del misticisme i la perdició.

Pràctiques Èdip rei (2)

Avui penjo les altres pràctiques sobre Èdip rei, després del parèntesi de Carnaval. Com que aquesta setmana ja tenim l'examen de Madame Bovary, ens pot anar bé veure en què podem millorar a partir dels textos dels altres. Per això us poso ja totes les pràctiques que faltaven (sense posar el nom, evidentment). Podeu jugar a veure si encerteu la nota que he posat a aquests textos, posant un comentari.

PRÀCTICA 3

·                     Aquest fragment pertany al  pròleg. Ens situa a la ciutat de Tebes on la  població  es trobava afectada per la pesta.Com podem veure al fragment ,els déus han dit que fins que no es condemni a mort o sigui enviat a l'exili l'assassí de l'antic rei mort, Laios, l'epidèmia no s’acabarà. Èdip, rei en aquell moment, mostra un gran sentit de responsabilitat i de voluntat de descobrir qui es l’assassí  per  aconseguir que desaparegui la malaltia.

Aquest es un moment molt important en l’obra,ja que l’inici de la  búsqueda de l’assassí serà  un punt molt important,per a que comence l’acció de l’obra. Èdip rei de Tebes, és el fill de Layos i Yocasta[Laios i Iocasta], rei i reina de Tebes respectivament. Un oracle va advertir Lay[i]os que seria assassinat pel seu propi fill. Decidit a defugir el seu destí, va lligar els peus del seu fill quan era menut i ho va abandonar perquè morirà en una muntanya solitària. El seu fill va ser arreplegat per un pastor i entregat al rei de Corint, qui  ho va adoptar com el seu propi fill. El xiquet no sabia que era adoptat i, quan un oracle va proclamar que mataria a son pare, va abandonar Corint. Durant la seua travessia, va trobar i va matar Lay[i]os, creient que el rei i els seus acompanyants eren una banda de lladres i així, inesperadament, es va complir la profecia. Èdip va arribar a Tebes, assetjat per un monstre espantós, l'Esfinx, que caminava pels camins que anaven a la ciutat, matant i devorant tots els viatgers que no sabien respondre a l'enigma que els plantejava. Quan Èdip va resoldre l'enigma, l'esfinx es va suïcidar. Creient que el rei Laios havia mort en mans d’assassins desconeguts, i agraïts al viatger per alliberar-los del monstre, els tebans  van recompensar li  fent-ho el seu rei i donant-li a la reina Y[I]ocasta per esposa sense saber que ells eren en realitat mare i fill.A partir d’aquest fragment, Èdip, mitjançant la investigació,gra[à]cies a diversos factors va descobrir que involuntàriament havia matat a son pare. Atribolada per això, Iocasta es va suïcidar i, quan Èdip es va donar compte [adonar] que ella s'havia matat, es va llevar els ulls i va abandonar el tron. Va viure a Tebes diversos anys però va acabar desterrat.

No queda clar, de tot això, què explica l’obra i què forma part dels antecedents (o de fets posteriors: darrera oració). De fet, parles molt més de l’”abans” de l’obra que de l’obra en si.

El fragment és el plantejament però també l’anticipació del desenllaç.

PRÀCTICA 4

Aquest fragment perteneix [pertany] a un diàleg entre Èdip i Creont que es produeix durant el pròleg de l'obra.

En aquest, Èdip s'assabenta pel seu cunyat Creont que el dèu [déu] Febos Apol·lo, per a curar la pesta que afecta a Tebes, li dóna el manament de trobar i condemnar qui fos l'assassí de l'antic monarca Laios.

Aquest és un moment important en l'obra, ja que és quan Èdip inicia la recerca de l'assassí de Laios, que provocarà que Èdip descobrisca la veritable realitat: ell fou qui va assassinar Laios, que resulta que era el seu pare, i després d'això es va casar amb la muller d'aquest, Iocasta, que resulta que és la seua mare.

El descobriment de la veritat condueix al fatal desenllaç: Iocasta es suïcida i Èdip es treu els ulls a causa del seu gran sentiment de culpabilitat.

També hi ha una anticipació del desenllaç.

PRÀCTICA 5

Aquest fragment, forma part de l'obra d'Èdip Rei, i mes [més en]  concret es situa en el pro[ò]leg.
Èdip, és fill de Laios i Iocasta, però només na[à]ixer estos per por al destí que els horaculs [oracles] els havien adjudicat, el qual era que Èdip mataria al seu pare i es casaria amb la seva mare, van decidir abandonar a Èdip i que un home el mates [matés], el que no savien [sabien] és [era] que aque[s]t home no el va matar, sino que el va donar en un altre poble. Al cap dels anys, al Èdip descobrir el seu destí, no savia [sabia] que no estava amb els seus pares vertaders, de tal manera que decideix [va decidir] marxar per a evitar les circumsta[à]ncies. Va anar camí de Tebes, i anant anant, va matar al rei Laios, però sense sabe[r] la seva identitat.
Al arriba[r] a Tebes, on s'estava produïnt [produint] una peste, Èdip contrau matrimoni amb Iocasta, sense saber que esta era la seva mare.
Per tant, com el rei era mort, Èdip es possa [posa] al seu lloc en el poder, ja que la ciutat necessitava un nou rei.
 Un dia, se l'hi [li] apareix Creont el qual l'hi [li] explica que els de[é]us el que demanen es que es busqui venjança per la mort del rei, i així s'acabaria la peste. Èdip com a bon rei que es mostra cara a la ciutat de Tebes, s'interes[ss]a per allò que pensen els deus i decideixen [qui? Èdip i qui més?] descobrir qui es l'assassi[í] del rei, però el que ell no sap, es que inconcienment [inconscientment] és ell mateix el propi assassi[í].
Tots dos[quins dos?], decideixen que van a buscar qui es [és] el culpable, i s'he li condenada a l'exili de Tebes, a conte de venjança per la mort del rei.[oració confusa]
Més tard, al llarg de l'obra, Èdip descobreïx [descobreix] que és ell mateix qui [h]a matat al rei i per tant [h]a de complir la seva paraula de cap al poble, i ha  d'abandonar la ciutat.
 També, per una altra banda, descobreïx que el rei i la seva espossa [esposa] actual, son [són] els seus pares, per tant Èdip [h]a seguit el seu destí i ha matat al seu propi pare i s'ha casat amb la seva mare.
Quant tot es descobreix, i es sap que Èdip es el vertader assassi[í] de Laios, Èdip es trau els ulls i s'en [se’n] va a l'exili, i per altra banda Iocasta es sui[ï]cida, per por de aceptar [d’acceptar] la realitat.

Amb aquest fragment, i més concretament amb el llibre en general [contradicció: si és en el llibre en general, no és concretament],  s'ens [se’ns] mostra com una persona no pot evita[r] el seu destí per mol[t] que vulgui, i que de vegades voler evitar-lo, ens porta a ell mateix.

De tota la trama que expliques, no especifiques en quin punt cal situar el fragment llegit: dius que és el pròleg, sí, però no en quin moment de tota la història, de l’argument.

No queda clar quins esdeveniments es produeixen a l’obra i quins abans (antecedents). La qüestió ortogràfica i d’expressió és molt millorable: hi ha oracions incongruents i problemes de correlació de temps verbals (2n paràgraf).

PRÀCTICA 6

Aquest és un fragment del pròleg d'Èdip Rei, que té molta importància en l'obra per ajudar a situar-nos en el context i és on s'explica el tema principal que es tractarà durant tota l'obra. Aquest fragment s'inicia amb una conversació entre Creont, germà de Iocasta (mare d'Èdip i esposa del [de l’]assassinat Laios) i Èdip, que explica la situació en la qual es troba la ciutat de Tebes; Laios, l'antic rei, havia estat assassinat en una cruïlla de camins i fins que no trobessin el culpable la pesta que atacava la ciutat no desapareixeria. Èdip no coneixia Laios, no sabia que era el seu pare i tampoc que era ell qui l'havia assassinat, per això decideix buscar l'assassí i donar-li mort o enviar-li a l'exili i fer eliminar la [l’]epidèmia que aterrava tota la ciutat, ja que així ho havien b[v]aticinat els déus.

És en aquest moment quan comença tota la trama, és a dir, s'inicia la búsqueda del culpable de l'assassinat de Laios, però el que ningú sap és que Èdip, actual rei de Tebes i fill de Laios, ha estat el veritable assassí de la mort d'aquest. Èdip, fa molts anys, havia matat un home en un encreuament de camins però mai havia investigat qui era aquella persona. Després de ser acusat per Creont d'haver sigut ell el que havia matat a Laios, Èdip va començar a preguntar a Iocasta coses sobre la mort del seu difunt marit, les quals coincidien amb l' home que havia matat feia alguns anys. També van fer venir a un missatger i al criat que s'havia salvat durant la lluita entre Èdip i el rei per tal d'aclarir les coses. Amb la declaració del criat, les coses es van aclarir. Efectivament, s'havia complert allò que els horacles [oracles] havien b[v]aticinat: Èdip mataria al seu pare i es casaria amb la seua mare. Aquest, desesperat se'n va anar a buscar a sa mare, però quan va entrar a la seua habitació, Iocasta estava penjada d'una biga. Èdip es va clavar dues agulles per a no veure més tots el mals que havia ocasionat i finalment va ser exiliat, tal com ell havia manat fer al assassí de l'antic rei de Tebes, Laios.

Aquest fragment té una importància fundamental [fonamental] en l'obra perquè ens explica tota la trama en la qual ha de basar-se, és a dir, el problema desencadenant de l'acció i la seua resolució i conseqüències.

Caldria haver indicat que hi ha una anticipació del desenllaç. 

Sobre Madame Bovary

Preparant coses sobre Madame Bovary, m'ha vingut al cap que fa gairebé un any vaig escriure una petit text divulgatiu sobre aquesta novel·la. No és per fer-me autopropaganda, sinó per si us pot donar algun aclariment sobre l'obra que estem llegint. En trobareu l'enllaç ací.

Pràctiques Èdip rei (1)

Penjo dues de les pràctiques que vau enviar per a comentar el text d'Èdip rei. Veureu que no hi poso la nota. Ja us la diré, però m'agradaria que en els comentaris vosaltres mateixos intentàreu avaluar-los (sense necessitat de ser cruels, mireu d'actuar respectuosament en els comentaris, penseu que els companys els pot molestar que sigueu massa directes). La nota és sobre 2'5, com a l'examen.

En roig corregeixo les faltes i poso els comentaris. Cada dia en penjaré dos més.

PRÀCTICA 1

Aquest fragment pertany al Pròleg d’Èdip rei. Per tant, a l’inici de l’obra. Aquest fragment és important perquè es on Èdip diu que venjarà la mort de Laios (sense saber que ha sigut ell qui l’ha matat en una disputa que van tenir feia temps en un camí i sense saber que Laios era el seu pare), ja que Creont diu que el déu Febos ha dit que per a alliberar al seu poble de l’epidemia que pateixen ha de matar a l’assassí de Laios (l’antic rei).

D’ara endavant Èdip intentarà esbrinar qui ha sigut l’assassí del [de l’]antic rei. Però, no serà fins al final de l’obra que se n’adonarà que va ser ell qui el va matar i també descobreix que Laios era el seu pare. D’altra banda, la seva esposa (Iocasta) s’assabenta que està casada amb el seu fill (Èdip) i que ha sigut ell qui ha matat al seu antic marit i per tant es suïcida en saber que el seu fill a qui havien abandonat ella i el seu marit feia molts d’anys es ara el seu espós i comprovant que l’oracle de Delfos s’ha complit, ja que Èdip va ser abandonat perquè l’oracle els va dir a Laios i a Iocasta que el seu fill mataria al seu pare i es casaria amb la seua mare.

Èdip, al contrari que Iocasta accepta el seu destí i el que fa es clavar-se als ulls unes fíbules d’or del vestit de Iocasta i així es queda sec, després diu que ha d’acceptar la seua condena i diu que l’expulsen del país.

Caldria haver dit què ha passat en el pròleg en el qual apareix el fragment, perquè s’entenga el sentit de les paraules dels personatges en el context.

També incidir en la importància del fragment en tant que anticipa el desenllaç de la tragèdia.

PRÀCTICA 2

Aquest fragment  és [se] situa al començament de l'obra, és a dir , al pròleg. Però per a que es dugue aquesta situació [s’haja arribat a aquesta situació] , en la qual apareix Édip como a rei de Tebes, abans han succeït una série de coses.

Édip vivia en la ciutat de Corint, on va ser informat per un profeta , que es casaria amb la seva mare i mataria al seu pare. Ell creient que eren ells els seus pares( Mèrope i Pòlib) , va marxar de la ciutat. Durant el camí fins a Tebes , es va topar amb uns desconeguts, que ell mateix va matar (tret d'un que aconsegueix escapar). Però ell no sabia que entre aquests estava el rei de Tebes , qui era el seu pare. Abans de [d’]arribar a la ciutat, Édip es troba amb la [l’] Esfinx,(un monstre que es menjava als viatgers que no responien bé a la seua pregunta), que li va preguntar , qui era l'ésser que primer camina amb quatre potes després amb dues i més tard amb tres , i Édip va acertar [encertar],la resposta era l'home. D'aquesta manera l'Esfinx va ser vençut [vençuda], i Édip a causa de l'ausència [l’absència] del rei i d'haver salvat la ciutat , el van coronar com a rei de Tebes i a més el van casar amb la reina, Iocasta, qui era la seua mare.

I ara es quan comença l'obra, i es du a terme aquesta escena , en la qual , Creont informa a Édip sobre la solució per a que desaparega la pesta de la ciutat, això era matar a l'assasí del antic rei de Tebes ( el pare d'Édip). Édip apareix com un rei volgut per el poble i sense cap maldat, però ell no sap , que és ell l'assasí. A més , Édip promet matar a l'assasí del rei , per acabar amb la maldició [maledicció] del poble.

A poc a poc, Édip , anirà adonant-se de la seua veritat, a partir de respostes inoportunes , com el d'un missatger , o de la seva pròpia mare.  L'obra acaba amb la mort de Iocasta i Épid ceg [cec] i exiliat de Tebes. La vida d'Édip ha sigut cosa del destí, del qual no pot marxar.

Parles massa dels antecedents del mite d’Èdip “abans” de l’obra, i poc de l’obra en si.

Pràctica sobre Èdip rei

Com us he dit, anem a fer una pràctica per a saber situar un fragment en el context argumental de l'obra i, de pas, refrescar la memòria sobre els llibres que hem llegit. Imagineu que açò és una pregunta d'examen, i redacteu-ne la resposta:

Situa aquest fragment d'Èdip rei en el context de l'obra i explica la importància temàtica d'aquest moment.

CREONT: Et diré, doncs, el que he sentit del déu. Febos Apol·lo ens mana d'alliberar-nos de la taca produïda en aquest país i no alimentar-la fins a fer-la irremeiable.
ÈDIP: Amb quina mena de purificació? Quina és la naturalesa de la calamitat?
CREONT: Amb l'exili o fent pagar mort per mort, perquè el que atueix la ciutat és aquesta sang.
ÈDIP: L'assassinat de quin home denuncia, doncs?
CREONT: En altre temps, senyor, teníem Laios com a rei d'aquesta terra, abans que tu governessis aquesta ciutat..
ÈDIP: N'he sentit parlar, però mai no l'he conegut.
CREONT: És mort i el déu ens ordena clarament de castigar amb mà dura els assassins, siguin quins siguin.
[...]
ÈDIP: Doncs bé, de nou jo ho aclariré des del seu començament. Febos ha estat just, i tu també, de mostrar aquesta sol·licitud pel mort. en mi, doncs, trobareu justament un aliat que donarà alhora satisfacció a aquesta terra i al déu. I no és pas per un amic llunyà que proscriuré aquest crim abominable, sinó que és per mi mateix. Perquè sigui qui sigui l'assassí pot voler atacar-me també a mi. Però, fills meus, aixequeu-vos de pressa d'aquests graons i recolliu aquests rams de suplicants. Que un de vosaltres reuneixi el poble de Cadmos perquè estic disposat a fer tot el que calgui: amb l'ajuda del déu ens en sortirem feliçment, o hi deixarem la vida.

El monòleg de l'acte IV de Hamlet

Ací us ofereixo un exemple de la primera pregunta de l'examen que vam fer sobre Hamlet. Sense voluntat de perfecció, només com a exemple, perquè hi ha infinites maneres de redactar una bona resposta a aquesta mena de preguntes.

Per a amenitzar-ho, us he trobat el fragment de la pel·lícula de Kenneth Branagh en què recita aquest monòleg. Si el veieu mirant el text nostre en català, voreu que hi ha alguna divergència en la traducció (personalment, prefereixo la traducció catalana, sobretot la dels dos darrers versos).

Situa aquest fragment en la línia argumental de Hamlet i justifica la importància temàtica del moment.

Aquest fragment és el monòleg que Hamlet pronuncia en l'escena IV de l'acte IV, i un dels més importants tant per a conéixer la psicologia i les reflexions del personatge com pel que fa a la presència dels temes centrals de l'obra. Hamlet, després d'haver estat assabentat per l'espectre de la veritat sobre la mort del seu pare a mans de l'actual rei Claudi (acte I), ha anat donant voltes durant l'acte II i III a la qüestió de la venjança d'aquesta mort. Amb tot, la venjança s'ha demorat en el temps a causa del caràcter entre dubtós i reflexiu del personatge. Hamlet ha ordit un parany per a desemmascarar Claudi: la representació teatral de l'acte III, durant la qual en efecte el rei ha evidenciat una clara culpabilitat. A partir d'aquest fet, els esdeveniments s'han precipitat: Hamlet ha mort Poloni, i ha tingut una tensa conversa amb Gertrudis. Tant Claudi com Hamlet han deixat clares les seues posicions, i el primer ha enviat el segon a Anglaterra amb una carta en la qual s'ordena la seua mort.

És en aquest punt que Hamlet inicia el monòleg que tractem. I ho fa sota l'impacte que li produeix la trobada amb l'exèrcit de Fortimbràs (personatge que representa l'ació pura, i per tant actua de contrast amb Hamlet). Davant d'aquell exèrcit que camina cap a la mort per no res, Hamlet (com ja havia fet en el monòleg de l'acte II) es maleeix per la seua inacció i acaba decidint (vv. 35-37) que passarà a l'acció, la venjança. La importància del fragment és gran perquè, en efecte, serà així: quan tornarà d'Anglaterra es produirà el desenllaç final, amb la mort de Claudi, efectivament, però també amb la de Laertes, Gertrudis i el propi Hamlet. Aquest monòleg és doblement important perquè tracta un dels temes fonamentals de l'obra i el personatge: la dualitat o el conflicte entre el pensament i l'acció.

Ofèlia

Vam comentar que la imatge de l'ofegament d'Ofèlia, que en realitat ocupa poc espai en Hamlet, és de les que ha inspirat més pintors i artistes en general. Sens dubte, el quadre més famós d'Ofèlia és aquest, obra del pintorJohn Everett Millais:

Podeu llegir un comentari interessant sobre el personatge d'Ofèlia en aquest enllaç.

Altres imatges d'Ofèlia, una mica a l'atzar entre les trobades a la xarxa:

 És bastant conegut el poema que Arthur Rimbaud va dedicar al personatge. L'atracció dels artistes del XIX per Ofèlia (també per la Beatriu de Dante i altres figures femenines de la literatura) ja l'hem comentada en altres ocasions. Ací teniu el poema de Rimbaud en la traducció castellana (no n'he trobat cap de catalana, si no ja sabeu que l'hauria posada):

I
En las aguas profundas que acunan las estrellas,
blanca y cándida, Ofelia flota como un gran lirio,
flota tan lentamente, recostada en sus velos...
cuando tocan a muerte en el bosque lejano.

Hace ya miles de años que la pálida Ofelia
pasa, fantasma blanco por el gran río negro;
más de mil años ya que su suave locura
murmura su tonada en el aire nocturno.

El viento, cual corola, sus senos acaricia
y despliega, acunado, su velamen azul;
los sauces temblorosos lloran contra sus hombros
y por su frente en sueños, la espadaña se pliega.

Los rizados nenúfares suspiran a su lado,
mientras ella despierta, en el dormido aliso,
un nido del que surge un mínimo temblor...
y un canto, en oros, cae del cielo misterioso.

II
¡Oh tristísima  Ofelia, bella como la nieve,
muerta cuando eras niña, llevada por el río!
Y es que los fríos vientos que caen de Noruega
te habían susurrado la adusta libertad.

Y es que un arcano soplo, al blandir tu melena,
en tu mente traspuesta metió voces extrañas;
y es que tu corazón escuchaba el lamento
de la Naturaleza –son de árboles y noches.

Y es que la voz del mar, como inmenso jadeo
rompió tu corazón manso y tierno de niña;
y es que un día de abril, un bello infante pálido,
un loco miserioso, a tus pies se sentó.

Cielo, Amor, Libertad: ¡qué sueño, oh pobre Loca! .
Te fundías en él como nieve en el fuego;
tus visiones, enormes, ahogaban tu palabra.
–Y el terrible Infinito espantó tu ojo azul.

III
Y el poeta nos dice que en la noche estrellada
vienes a recoger las flores que cortaste ,
y que ha visto en el agua, recostada en sus velos,
a la cándida Ofelia flotar, como un gran lis.